Seminari Col·lectivaccions 2014. Dia 2: La concepció d’un projecte expositiu

dia2thumb

Seminari Col·lectivaccions 2014. Dia 2: La concepció d’un projecte expositiu

2014/02/13
|
0 Comentaris
|

En aquesta sessió es parlà de la importància del discurs en el disseny expoistiu, especialment quan es tracta d’exposicions col·lectives i projectes en grup, i el paper que diverses institucions locals tenen en la gènesi de linies discursives de treball. Les ponències van ser a càrrec de: Oriol Fontdevila i Txuma Sánchez (equip directiu de la Sala d’Art Jove), Jordi Pino (Sant Andreu Contemporani), Pablo G. Polite i Fito Conesa (Comissaris d’ART/FÒNIC a l’edició 2011 del Premi Miquel Casablancas).

En el taller de la tarda, un cop els grups ja havien iniciat el dia anterior el disseny d’una línia comissarial de continguts al voltant dels projectes i l’adequació al context pertinent, s’introduí una variable-incident que feia replantejar els projectes en diverses particularitats (canvis en el pressupost, impossibilitat de disposar de les peces, etc.).

Oriol Fontdevila i Txuma Sánchez van presentar la convocatòria de Sala d’Art Jove al mateix temps que, de manera reflexiva, apuntaven les línies d’acció com equip gestor de la sala: a) desafiar el mitjà expositiu i que l’art interaccioni amb el públic; b) deconstruir o analitzar el mitjà expositiu visibilitzant el procés i els condicionants de l’art, la determinació política de l’art, el sistema de relacions de l’art… és a dir, fer crítica institucional. I c) repensar ‘sites’ alternatius, és a dir, buscar altres mediacions i interacció amb els públics. destacaren que no és només l’artista qui experimenta amb el mitjà sinó els diferents agents (educadors, tutors, equip gestor…). Aquesta iniciativa no vol dir una eficàcia en el disseny, ja que es produeixen moltes tensions. Del que es tracta és de politiques de relació, i l’aspecte formatiu en aquest repte seria el de resoldre una programació conjunta. En aquesta línia, van mostrar diversos exemples de projectes i exposicions: Exposició nº 2 (2008); Anuari 2010-11-12; Les males influències (2011), etc. En conclusió, la pregunta que deixava oberta però també intetava respondre Oriol és, Quin és el lloc per l’experimentació avui en l’art?

Tot seguit, el Jordi Pino i el Pablo G. Polite, juntament amb Fito Conesa, van presentar l’espai Sant Andreu Contemporani i la seva tasca en el premi Miquel Casablancas. Des d’una altra manera de treballar, també comparteixen la importància de la mediació, i, en el seu cas, la interacció amb el barri i els veïns és molt forta, com una estratègia de futur per tal de cridar nous públics, i també de donar comptes i explicar el que fan. Entre els casos que van presentar: Taller a l’escola Pegaso ‘posa’t en una altra pell’; el projecte educatiu Fenix; Blue Seven Phenomenon…

Una de les estratègies interessants que presentaren és la de desestabilitzar els artistes seleccionats i fer-los sortir de la seva zona de confort, reptant-los a transformar els formats dels seus treballs en altres tècniques o àrees de coneixement, com el projecte15/3, que consistia en demanar als artistes que convertissin els seus projectes artístics en un acte teatral que s’escenificaria al Centre Cívic Sant Andreu contractant actors; o Art/fònic (2011) on havien de transformar en so les seves propostes.

Un altre element interessant és el de repensar els formats de comunicació, més vírics o inusuals, com ara que el catàleg de l’exposició sigui un CD, o repensar els formats de difusió, com bandacamp, sound cloud, facebook… En definitiva, com fugir del format ‘cub blanc’ i experimentar altres formats de producció, comunicació i mediació que generin conscienciació social, i un ecosistema cultural divers amb apertura als diversos públics.

Entre les intervencions del públic, una interpel·là directemant a Sala d’Art Jove, assenyalant el dubte de si aquests centres no estaven creant una marca o tendència, o si ja venia per la naturalesa dels projectes que es presentaven a la convocatòria. La resposta de Txuma i Oriol va ser que és una qüestió complexa, ja que sí que ells com a equip gestor tenen una línia del que entenen per mediació, però que traspassen la responsabilitat als jurats i tutors, que cada any és diferent, i que per tant, aquests també poden posar en crisi aquesta línia. Per altra banda, qui es presenta a la convocatòria és perquè ‘vol jugar a aquest joc’ i en cap cas pretenen crear tendència en crítica institucional o art col·laboratiu. Ells ho prenen com una manera d’entendre el seu treball però en cap cas vol dir que els artistes ho hagin d’escollir. És més aviat una qüestió de politica cultural.

Una segona aportació controvertida era on queda tot això? si arriba al públic, si s’entén… La resposta va ser per part de Sala d’Art que no gaire però que en part és positiu perquè els implica que no han de donar comptes públics de manera massiva però que sí consideren que aquests centres tenen una funció pública i una responsabilitat educativa i que potser per això, perquè són petits, s’ho poden permetre fer. Sant Andreu Contemporani va sumar-se a aquesta resposta, tot dient que potser la qüestió no es tenir molt públic i audiència sinó tenir una funció pública de donar comptes del que es fa i van interpel·lar al públic present del seminari a repensar per què estaven al seminari? si els estava servint i com? què esperaven dels centres d’art i d’iniciatives com aquesta? etc.